Els malalts imaginaris

El 17 de febrer de 1673 a Paris es representa la quarta funció d'una obra de teatre que està fent furor entre el públic. L'actor principal, que representa a Argan, comença a tossir i trobar-se malalt, cada colp pitjor. Fa esforços per continuar la funció, fins i tot somriu per tal que el públic no se n'adone del seu estat, que ja es torna desesperat. Aleshores, els altres actors, assabentats de la malaltia del seu company, comprenen pels gestos la gravetat de la situació i baixen el teló. Quatre hores després morirà al seu llit sense que ningú pogués fer res per resoldre les fatals conseqüències d'aquella tuberculosi contreta als agitats anys de joventut. Hom diu que la superstició pel color grog dels actors (semblant, es curiós, a la dels toreros) ve d'aquest episodi, perquè eixe era el color de la roba que duia sobre l'escenari el finat.

La dona del nostre personatge hagué de demanar permís al rei en persona perquè pogués enterrar el seu marit al cementeri. Malgrat l'oposició de la llei francesa d'aleshores (els actors no podien ser enterrats en sagrat), el monarca hi va accedir i el difunt va ser enterrat al sector reservat als infants morts abans del bateig.

I és que Jean-Batiste Poquelin, més conegut como Molière, no era un simple actor. Considerat el mestre de la Comédie-Française, es un dels autors més importants de la literatura francesa i fins i tot universal.

Però el més sorprenent és que l'obra representada aquella nit fatal era El malalt imaginari, que gira entorn a les peripècies d'un vell i recalcitrant hipocondríac, obsessionat fins l'extrem amb la seua salut. Al seu voltant es mouen familiars i metges, carregats tots ells d'ambicions ocultes, que la trama tracta de desemmascarar. Aquella nit de tos i hemorràgies l'autor malalt intenta aparentar que està sa mentre representa al personatge sa que s'esforça per paréixer malalt. Tota una metàfora de la cultura barroca europea, tan preocupada per les aparences.

Molière, profund coneixedor de la naturalesa humana, crearà amb les seues famoses comèdies un catàleg fidedigne de la hipocresia instal·lada en la societat francesa de l'època. Es capaç de mostrar amb ironia i gràcia els temes més seriosos sense perdre la captinença, amb els límits moralistes que ell mateix es va imposar: "No sé si no és millor treballar per rectificar i per suavitzar les passions dels homes que voler suprimir-les completament".

L'ésser humà, aqueix etern misteri condemnat a mirar-se tot sol a l'espill sense veure res, està sotmés generació darrere generació a les mateixes debilitats i perversions. Per molt que canvien les condicions socials o econòmiques, res fa mancar la hipocresia inherent a la nostra naturalesa feble. Obsessionar-se per la salut pròpia, aïllar-se del món per por a les malalties, gastar-se els calés amb metges buscant respostes sempre insatisfactòries, sentir-se víctima d'un complot universal, i tantes altres paranoies egocèntriques, no són més que manifestacions de la nostra idiosincràsia genètica: estem fets per a l'alteritat, per a observar i ser observats, tocats, compadits...

En realitat, ser un malalt imaginari, com diria Sigmund Freud, no és més que una fase d'infantesa no superada, l'enyor d'aqueixa mare que cuida i abraça. I per tal de ser el centre d'atenció dels que ens envolten, fer el que el vell Argan: fingir la mort pròpia per descobrir que en la vida hi ha coses pitjors que la malaltia.

Molière, Freud, tots dos ho sabien: l'home és l'únic ser que contempla el món no directament, sinó a través del filtre de la seua ment. La realitat que creiem aprendre no és tal, sinó una representació imaginària d'aqueixa. Normalment és bastant paral·lela a allò representat però sovint es distancia fins a límits insospitats. I el que és pitjor, el subjecte està incapacitat per adonar-se'n. Què és la imaginació sinó l'ull més fals de l'univers, allò que fa creure al que la posseeix que és el que no és? Som natura, necessitem la natura. Però la rebutgem i li donem l'esquena, creient-nos-hi superiors. Veritablement malats imaginaris.