Treballar la setmana; viure el cap de setmana

Ens diu el llibre del Gènesi que quan Adam va desobeir Déu allà, al jardí de l’Edén, aqueix el va expulsar de l’indret amb la seua esposa Eva i li llançà la més terrible de totes les malediccions bíbliques: "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs".
Aquesta, sens dubte, fou l'única explicació raonable que aquell savi hagiògraf trobà quan intentava esbrinar l'origen de totes les coses roïnes que esdevenen en aquest desgraciat món. Amb un sentit profund de la naturalesa, vinculà amb senzillesa dos fets cabdals en l'existència humana: d'un costat el treball com a necessitat de realització de tothom [la evident discriminació de genere des de la nostra perspectiva és un prejudici contemporani que donaria per altra redacció, com a mínim]; d'altre la mort com a retorn al lloc d'on ha eixit la vida. D'aquest vincle existencial surt la paradoxa del esser humà en relació al temps i a l’espai: allò que necessita per a realitzar-se i ser feliç és el fet que l'esclafa i el va matant fins que torna a la terra, d'on pertany. Treballar equival a sofrir, però també no fer-ho.
En altre moment, aquest mateix autor il•lustrava l'esdeveniment amb altres perles extretes directament de l'experiència diària: "...la terra serà maleïda per culpa teua: tota la vida passaràs fatigues per traure'n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donen els camps."
Tal volta per compensar tanta aspror, intenta l’autor de l'Èxode suavitzar la cosa després: "Recorda't de consagrar-me el repòs del dissabte. Tens sis dies per a treballar i fer totes les faenes que calga, però el dia seté és el dia del repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu."
Així és com, fa més de tres mil anys despertà al món el concepte de setmana i, per extensió necessària, el de cap de setmana. És a dir, l’organització temporal del treball i del descans amb una conjugació superposada als cicles de la lluna i del sol, al cicle de les estacions i fins i tot, al cicle de les festivitats religioses que omplien el calendari. Un concepte revolucionari que, amb el cristianisme segles més tard, marcaria per sempre l'organització del temps que ens ha tocat viure als moderns descendents del desafortunat Adam.
Pel que fa a la segona part del títol, és en si mateix una interpretació esgaiada de la realitat. Què vol dir “viure el cap de setmana”? Potser significa que a la resta de la setmana no hi ha vida? O tal volta vol significar que “viure” equival a “gaudir”, i per tant treballar és un sofriment insuportable que impedix a l’esser humà gaudir la vida? Potser aquesta siga una simplificació de la qüestió, però indica una cosa ben diferent d’aquella maledicció bíblica.
En realitat estem parlant de l’economia de mercat, capitalisme, societat del benestar o com es vulga anomenar al model social nostre. Aquest model ha desenvolupat uns valors concrets amb finalitat bàsicament econòmica. I aquest és el cas: hedonisme modern lligat al temps d’oci. L’origen del concepte lúdic de cap de setmana difós fins l’últim racó de la societat occidental.
Hedonisme significa indefectiblement materialisme. I materialisme significa ací consumisme. Això és precisament el que significa “viure el cap de setmana”: negoci.