Els animals de companyia

Ser humà significa improvisació, innovació, allò que no està determinat per la programació genètica ni pel medi, desobediència a l'instint, refutació de les lleis de la natura. És a dir, un miracle. I també un misteri que ninguna ciència és capaç de copsar ni assolir com un coneixement més. Podem desxifrar l'ADN, o esbrinar el funcionament del cervell, però mai se'ns permetrà als propis humans posseir aqueix coneixement subtil, d'essència. Ja ho deia Pascal als seus Pensées: "L'home és un suposat, però si se l'anatomitza, què serà? El cap, el cor, l'estómac, les venes, cada vena, cada porció de vena, la sang, cada humor de la sang".

Perquè és cert que no són pocs els que ho han intentat amb força ingeni i ganes. El segle dinou fou precisament el que més esforços personals concentrà en la recerca. Des del camp de la antropologia Darwin, des de l'economia i la política Marx, des de la psicologia Freud, des de l'ètica i la filosofia Nietzsche, per nomenar únicament els més importants. Encaparrats tots en l'afany per trobar la resposta definitiva, obrint camins nous per a aconseguir resoldre eixa obsessió d'auto-exploració tan arrelada a la mentalitat europea des de Descartes. Però allò de ben cert és que no ho aconseguiren, ni de ben lluny. En realitat feren tot el contrari d'allò que pretenien, deixar a l'ésser humà més confós encara en la seua soledat misteriosa.

Aleshores, la contradicció i la incertesa és allò que ens fa humans. I la inseguretat, la inadaptació el tret que ens identifica: som experiment d'adequació col·lectiva a un mitjà hostil, 'salvatge', que ens ve gran i del que ens refugiem. No es cert que l'home siga el rei de la creació, és més be la seua víctima, perquè és l'únic conscient de la seua dimensió. Que dominem en alguns aspectes el món que habitem, o el fet de haver-lo ocupat en bona part de la seua extensió no és més que indici d'aquesta mancança. En realitat la història es la lluita d'una espècie per sobreposar-se a les seues limitacions i transformar el medi egoistament: l'home com mesura de totes les coses.

Una de les besants més importants d'aquest esforç es la domesticació. El mot domesticació ve del llatí domus, que significa 'casa', i ve a significar no només l'efecte d'un procés, sinó també el procés mateix, pel qual un ésser aliè al home s'humanitza, és fa esclau i depenent, passa a ser propietat, amb tot el que això comporta. Un fenomen completament nou i desconcertant en la història natural, que expressa amb total precisió tot allò que significa 'artificial'. Així, una espècie domesticada, animal o vegetal, desenvolupa uns caràcters morfològics, fisiològics i fins i tot etiològics nous i hereditaris, més grans i profunds quan més prolongada siga la interacció amb el factor humà. Aquest controlarà i modificarà per aprofitar-se'n tot allò que es pose al seu abast: alimentació, reproducció, comportament i finalitat.

Ja arribem al punt clau d'aquesta reflexió, la finalitat. Perquè la domesticació no té cap altre objectiu que no siga el purament utilitarista, que no vol dir estrictament productiu. A ningú se li escapa que aquest fenomen ha sigut precisament el que ha permès allò que anomenem 'civilització': és el naixement de l'agricultura la fita que marca el pas de la prehistòria a la història.

Però, com deia, domesticar no significa només produir menjar. Es tracta d'alguna cosa més transcendent i esquiva. En realitat, l'home està lligat a aquest món però no el suporta en la seua realitat nua, està sempre insatisfet, com en aquella cançó dels Rollins, i 'treballa' únicament per transformar-lo i així humanitzar-lo. En realitat l'home es sent sol, completament, en aquest món tan gran, rodejat de tants semblants, i necessita 'humanitzar' la resta, els animalets i les plantetes, arrossegant-los en la seua cursa boja cap a un destí sovint auto-destructiu. Apropiant-se d'una part de la natura, fent-la còmplice de la seua singularitat prenyada d'afectivitat frustrada, l'home orfe de sentit del segle XXI trobarà més que mai consol barat, amics que no repliquen i que sempre estan enlloc, disposats a donar-se sense reserves.

És ben cert que tampoc això el saciarà completament ni el sostraurà d'ell mateix com a problema eternament renovat i fracassat però, almenys, aprendrà que estimar és donar-se incondicionalment, sense esperar res a canvi i més enllà de l'aparença.

Això és fer animals de companyia, tanmateix un pas en l'evolució que no consta al ADN, però que ens fa més humans que qualsevol altre.

Els malalts imaginaris

El 17 de febrer de 1673 a Paris es representa la quarta funció d'una obra de teatre que està fent furor entre el públic. L'actor principal, que representa a Argan, comença a tossir i trobar-se malalt, cada colp pitjor. Fa esforços per continuar la funció, fins i tot somriu per tal que el públic no se n'adone del seu estat, que ja es torna desesperat. Aleshores, els altres actors, assabentats de la malaltia del seu company, comprenen pels gestos la gravetat de la situació i baixen el teló. Quatre hores després morirà al seu llit sense que ningú pogués fer res per resoldre les fatals conseqüències d'aquella tuberculosi contreta als agitats anys de joventut. Hom diu que la superstició pel color grog dels actors (semblant, es curiós, a la dels toreros) ve d'aquest episodi, perquè eixe era el color de la roba que duia sobre l'escenari el finat.

La dona del nostre personatge hagué de demanar permís al rei en persona perquè pogués enterrar el seu marit al cementeri. Malgrat l'oposició de la llei francesa d'aleshores (els actors no podien ser enterrats en sagrat), el monarca hi va accedir i el difunt va ser enterrat al sector reservat als infants morts abans del bateig.

I és que Jean-Batiste Poquelin, més conegut como Molière, no era un simple actor. Considerat el mestre de la Comédie-Française, es un dels autors més importants de la literatura francesa i fins i tot universal.

Però el més sorprenent és que l'obra representada aquella nit fatal era El malalt imaginari, que gira entorn a les peripècies d'un vell i recalcitrant hipocondríac, obsessionat fins l'extrem amb la seua salut. Al seu voltant es mouen familiars i metges, carregats tots ells d'ambicions ocultes, que la trama tracta de desemmascarar. Aquella nit de tos i hemorràgies l'autor malalt intenta aparentar que està sa mentre representa al personatge sa que s'esforça per paréixer malalt. Tota una metàfora de la cultura barroca europea, tan preocupada per les aparences.

Molière, profund coneixedor de la naturalesa humana, crearà amb les seues famoses comèdies un catàleg fidedigne de la hipocresia instal·lada en la societat francesa de l'època. Es capaç de mostrar amb ironia i gràcia els temes més seriosos sense perdre la captinença, amb els límits moralistes que ell mateix es va imposar: "No sé si no és millor treballar per rectificar i per suavitzar les passions dels homes que voler suprimir-les completament".

L'ésser humà, aqueix etern misteri condemnat a mirar-se tot sol a l'espill sense veure res, està sotmés generació darrere generació a les mateixes debilitats i perversions. Per molt que canvien les condicions socials o econòmiques, res fa mancar la hipocresia inherent a la nostra naturalesa feble. Obsessionar-se per la salut pròpia, aïllar-se del món per por a les malalties, gastar-se els calés amb metges buscant respostes sempre insatisfactòries, sentir-se víctima d'un complot universal, i tantes altres paranoies egocèntriques, no són més que manifestacions de la nostra idiosincràsia genètica: estem fets per a l'alteritat, per a observar i ser observats, tocats, compadits...

En realitat, ser un malalt imaginari, com diria Sigmund Freud, no és més que una fase d'infantesa no superada, l'enyor d'aqueixa mare que cuida i abraça. I per tal de ser el centre d'atenció dels que ens envolten, fer el que el vell Argan: fingir la mort pròpia per descobrir que en la vida hi ha coses pitjors que la malaltia.

Molière, Freud, tots dos ho sabien: l'home és l'únic ser que contempla el món no directament, sinó a través del filtre de la seua ment. La realitat que creiem aprendre no és tal, sinó una representació imaginària d'aqueixa. Normalment és bastant paral·lela a allò representat però sovint es distancia fins a límits insospitats. I el que és pitjor, el subjecte està incapacitat per adonar-se'n. Què és la imaginació sinó l'ull més fals de l'univers, allò que fa creure al que la posseeix que és el que no és? Som natura, necessitem la natura. Però la rebutgem i li donem l'esquena, creient-nos-hi superiors. Veritablement malats imaginaris.

Treballar la setmana; viure el cap de setmana

Ens diu el llibre del Gènesi que quan Adam va desobeir Déu allà, al jardí de l’Edén, aqueix el va expulsar de l’indret amb la seua esposa Eva i li llançà la més terrible de totes les malediccions bíbliques: "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs".
Aquesta, sens dubte, fou l'única explicació raonable que aquell savi hagiògraf trobà quan intentava esbrinar l'origen de totes les coses roïnes que esdevenen en aquest desgraciat món. Amb un sentit profund de la naturalesa, vinculà amb senzillesa dos fets cabdals en l'existència humana: d'un costat el treball com a necessitat de realització de tothom [la evident discriminació de genere des de la nostra perspectiva és un prejudici contemporani que donaria per altra redacció, com a mínim]; d'altre la mort com a retorn al lloc d'on ha eixit la vida. D'aquest vincle existencial surt la paradoxa del esser humà en relació al temps i a l’espai: allò que necessita per a realitzar-se i ser feliç és el fet que l'esclafa i el va matant fins que torna a la terra, d'on pertany. Treballar equival a sofrir, però també no fer-ho.
En altre moment, aquest mateix autor il•lustrava l'esdeveniment amb altres perles extretes directament de l'experiència diària: "...la terra serà maleïda per culpa teua: tota la vida passaràs fatigues per traure'n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donen els camps."
Tal volta per compensar tanta aspror, intenta l’autor de l'Èxode suavitzar la cosa després: "Recorda't de consagrar-me el repòs del dissabte. Tens sis dies per a treballar i fer totes les faenes que calga, però el dia seté és el dia del repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu."
Així és com, fa més de tres mil anys despertà al món el concepte de setmana i, per extensió necessària, el de cap de setmana. És a dir, l’organització temporal del treball i del descans amb una conjugació superposada als cicles de la lluna i del sol, al cicle de les estacions i fins i tot, al cicle de les festivitats religioses que omplien el calendari. Un concepte revolucionari que, amb el cristianisme segles més tard, marcaria per sempre l'organització del temps que ens ha tocat viure als moderns descendents del desafortunat Adam.
Pel que fa a la segona part del títol, és en si mateix una interpretació esgaiada de la realitat. Què vol dir “viure el cap de setmana”? Potser significa que a la resta de la setmana no hi ha vida? O tal volta vol significar que “viure” equival a “gaudir”, i per tant treballar és un sofriment insuportable que impedix a l’esser humà gaudir la vida? Potser aquesta siga una simplificació de la qüestió, però indica una cosa ben diferent d’aquella maledicció bíblica.
En realitat estem parlant de l’economia de mercat, capitalisme, societat del benestar o com es vulga anomenar al model social nostre. Aquest model ha desenvolupat uns valors concrets amb finalitat bàsicament econòmica. I aquest és el cas: hedonisme modern lligat al temps d’oci. L’origen del concepte lúdic de cap de setmana difós fins l’últim racó de la societat occidental.
Hedonisme significa indefectiblement materialisme. I materialisme significa ací consumisme. Això és precisament el que significa “viure el cap de setmana”: negoci.